Discover more from oli, sal i pebre

🛎️ si et subscrius sempre tindràs alguna cosa per portar a taula, o bé un plat, o bé una notícia interessant

#62 abelles 🐝

i altres descobriments lleugers

Aug 25, 2024

Durant el mes d’agost els meus amiguis es faran càrrec dels fogons d’oli, sal i pebre. La tercera convidada és la Laia.

Potser una de les úniques coses bones del confinament del 2020 va ser que la Laia i jo ens vam fer amiguis. Abans érem coneguts, però després d’aquells mesos tancats a casa vam posar les bases a una amistat que perdura fins avui. Si hagués de subratllar una de les seves moltes virtuts, és que és una persona curiosa, crec que això ho podreu comprovar vosaltres mateixos a continuació. La seva curiositat i intel·ligència també brillen al pòdcast que fa amb dues amigues seves, En tenim 30, en el qual la Laia sempre ens explica històries de folklore i mitologia. Així, no és d’estranyar que la seva gati és digui Artemisa. I dic gati perquè és enabé, en néixer, a la clínica van dir que era una gata, però un temps després, en una consulta posterior, va resultar ser un gat. Potser és l’úniqui gati enabé de Gatalunya. Dit això, deixo que us capbusseu en les descobertes que ha fet la Laia aquest estiu i li agraeixo que les hagi volgut compartir.

La recepta

Mai no m'ha agradat cuinar. No hi he tingut mai traça ni he sigut capaç de gaudir de l'espera entre pas i pas a l’hora de seguir una recepta. El que sí que m'agrada, però, és llegir receptes o el relat de com algú està cuinant. Potser perquè és una cultura essencialment de tradició, s'utilitzen paraules oblidades que m'agrada trobar. El Marcel, en el seu butlletí, ens en va recordant algunes, i en temps “d’obrir i calentar 2 minuts” m’agrada llegir paraules com “escaldar, salpebrar, reservar o enfornar”. I jo, que sempre he caigut en la fal·làcia que en el passat hi ha la calma, sento pau.

A l'últim llibre d’Irene Solà, Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, la descripció d’unes dones velles que juntes van seguint una recepta llarga i lenta, funciona de contrapunt a com la dona que viu al nostre present obre el microones i escalfa qualsevol cosa. Temps dilatat vs. immediatesa. Comunitat vs. individualitat. Pau vs. malestar?

Sempre he romantitzat el passat i, de fet, he descobert que la meva estratègia per fer front a les coses dolentes és romantitzar-les. Potser per això sempre m'he trobat fent el friqui buscant coses d’història i mites antics. Si trobo un equivalent del que passa en el passat, ho visc millor.

No us enganyaré, no us he cuinat una recepta. No només perquè em trobo de ruta per Navarra, sinó perquè l’únic que sé fer és un gaspatxo i el Marcel ja ens el va cuinar.

Per compensar aquest greuge als fidels seguidors de les receptes del corpus culinari, comparteixo amb vosaltres aquest article del National Geographic on recuperen i cuinen la que seria la recepta conservada més antiga de la història. Està escrita en una tauleta d’argila Mesopotàmica d’uns 4.000 anys! uau.

Les sobres

Com a sobres us porto els últims descobriments fets aquest estiu.

Heu llegit La Mort i la primavera de Mercè Rodoreda? Si us plau, si ho heu fet demaneu-li al Marcel el meu telèfon i truqueu-me! Encara no he trobat ningú que se l’hagi llegit i hi ha molt per comentar. És un llibre enigmàtic ple de símbols molt potents, dels que encara no he trobat, o no he volgut trobar, una anàlisi que els destriés de manera clara.

Fa anys que me’l vaig llegir, però aquest estiu he tornat a obsessionar-m’hi arran de la visita al museu de les bruixes de Zugarramurdi. En una segona planta d’un museu estret, fosc, petit i vell que grinyolava a cada passa, vaig trobar una pista que sembla que pot desxifrar alguna cosa. Us explico:
La novel·la explica la història d'un poble on les persones, quan moren, són enterrades dins dels arbres farcint-los primer el cos amb ciment abocat per la boca amb un embut. Els infants s'han d'amagar dins d’armaris i les dones han de dur una bena als ulls durant els nou mesos d'embaràs. És un llibre sobre la mort, i en aquest context, les abelles estan per tot arreu: volen, sobrevolen de les cases, entren a la boca de persones, etc.
A una cantonada fosca del museu de Zugarramurdi hi vaig trobar dues fotografies amb dos escrits a sota. La primera deia: “Dos mujeres anuncian una muerte a las abejas” i si veuen dues dones davant d'un panal d'abelles.
A l'altre hi deia “Abejitas, abejitas haced cera, el amo ha muerto y necesita luz la iglesia. Rito funerario de basconia”. Les abelles han de ser avisades de les morts perquè facin cera per a espelmes de dol.

Estaran les abelles de Mercè Rodoreda relacionades amb les abelles de Navarra? M'emociona pensar que sí i que a cop de casualitat vaig destriant el que ens volia dir la nostra amiga Mercè amb aquest llibre tan estrany.
El meu llibre de l'estiu ha estat La insoportable levedad del ser de Milan Kundera. Ara em sembla bonic dir que el gos de la protagonista, el Karenin, al seu epitafi quan l’enterren hi queda escrit: “Karenin parió dos panecillos y una abeja.” Llagrimeta.

Altres descobriments més lleugers:

Normandia vindria de Northmanorum que significa “Homes del nord”.

He descobert que 200.000 km ja és bastant per un cotxe.

Els Huns van venir a la península Ibèrica al segle IV com a migrants climàtics per un greu episodi de sequera.

El símbol del Bluetooth està compost per dues runes vikingues. I el Blue tooth hauria estat un rei viking que tindria les dents blaves, ecs.

A l’edat mitjana es deia que els Templers haurien trobat l’Arca de l’Aliança on hi haurien descobert uns escrits de Moisès on explicava com s’havien de construir les catedrals gòtiques. xddd Moisès l'arquitecte.

Els càtars es posicionaven en contra del matrimoni i eren vegetarians. Primers punkis? jeje

A l’edat mitjana el discurs misogin es defenia dient que etimològicament “fèmina” venia de “fe-minus”: menys fe. jejej no oblideu que som les primeres desertores de la llei divina.

He descobert una manera en què et podies convertir en bruixa a Catalunya: Segons Joan Amades el nostre folklorista preferit, el procediment era molt senzill: havies d’anar a la muntanya, despullar-te, refregar-te contra matolls espinosos i ja ho tenies, et converties en bruixa. I si ja t’havies cansat de ser bruixa, podies tornar a refregar-te despullada amb els matolls i deixaves de ser bruixa.

El gest de la botifarra fet amb el dit del mig era una tècnica per evitar el mal d’ull. Aixecar aquest dit davant d’una altra persona evitava que aquesta et pogués fer un mal d’ull perquè feia que t'hagués de mirar primer el dit i el mal d’ull fos menys efectiu.